Nº 110 Quan el mercat toca sostre… i fons

Hi ha moments en què les dades semblen contradictòries. Però, en realitat, no ho són. Simplement descriuen la complexitat de la realitat que vivim en el món de l’habitatge.

 

Des del nostre punt de vista aquest 2026 el mercat de compravenda ha arribat a una situació poc habitual: hem tocat sostre i fons al mateix temps. Sona paradoxal, però defineix bé aquesta complexitat que mencionàvem abans.

 

Fa anys que el mercat de compravenda manté una tendència sostinguda de creixement. En un entorn on la demanda ha crescut molt més ràpidament que la oferta han augmentat les transaccions i han augmentat els preus. Res d’això és especialment sorprenent. Fa temps que coneixem les causes: més població, més llars, una elevada capacitat d’atracció de Barcelona i el seu entorn, l’inexistent mercat de lloguer, i una producció d’habitatge clarament insuficient.

 

Aquests primers mesos del 2026 sembla que hem tocat fons en oferta. Costa trobar habitatges de segona mà. Costa trobar obra nova. I els pocs habitatges que arriben en condicions al mercat s’absorbeixen ràpidament. La tensió continua sent enorme.

 

Al mateix temps, però, també sembla que hem començat a tocar sostre en els preus. Pot semblar contradictori. Si hi ha tan poca oferta, per què els preus no poden continuar pujant indefinidament? La resposta és senzilla, el gruix dels potencials compradors ja no els poden pagar.

 

Més del 70% dels compradors de la ciutat de Barcelona, i més del 80% al seu entorn, continuen sent compradors locals. I els salaris dels compradors locals tenen un límit. Si hi afegim un finançament una mica més car que fa uns anys i un esforç hipotecari que ja es troba en nivells molt alts, és fàcil entendre que el mercat comença a topar amb un sostre econòmic.

 

Això no vol dir que no existeixin compradors amb una capacitat adquisitiva molt superior. Hi són, i en determinades zones tenen un paper rellevant. Però, avui, encara representen una part reduïda del mercat. La realitat continua estant marcada, sobretot, per les possibilitats de les famílies que viuen i treballen aquí.

 

Mentrestant, la tensió de mercat es va desplaçant. Com una taca d’oli, la demanda surt de Barcelona i busca alternatives. Però aquesta expansió també té un límit, que són les pèssimes infraestructures de mobilitat que tenim (obsoletes, lentes i poc fiables). El temps que estem disposats a dedicar als desplaçaments no és ni infinit ni incert.

 

Fa mesos que expliquem que el mercat del lloguer ha arribat als seus propis límits. Ara comencem a veure que el mercat de compravenda també s’acosta als seus. L’habitatge no deixa de ser el reflex de la falta d’un model de país a tots els nivells.

 

I com qualsevol altre gran repte col·lectiu, només es resoldrà, primer trobant un model de país àmpliament consensuat, i després dedicant-hi recursos per assolir-lo (persones, temps, capacitat tècnica i, sobretot, molts diners).

 

I sobre això últim és on cal posar de relleu que les paraules importen. Probablement el tret que millor defineix els humans és el llenguatge. La capacitat de posar nom a les coses és el que ens permet entendre la realitat, discutir-la i construir solucions compartides.

 

I tornant a l’habitatge, de forma totalment imprudent, i segurament premeditada des de diversos sectors, estem començant a utilitzar les paraules amb una lleugeresa preocupant.

 

Sembla que qualsevol inversió sigui especulació. Que qualsevol actor immobiliari sigui sospitós. Que qualsevol rendibilitat sigui moralment qüestionable.

 

Però si volem resoldre el problema de l’habitatge, necessitarem una quantitat d’inversió immensament superior a la que, per si sola, podrà aportar l’administració pública.

 

Necessitarem inversió pública, sí. Però també necessitarem inversió privada. Necessitarem, en definitiva, tots aquells que estiguin disposats a construir més habitatge. Confondre sistemàticament inversió amb especulació no resol el problema. Només aconsegueix allunyar una part dels qui necessàriament hauran de formar part de la solució.

 

Albert Camus va escriure una frase que continua plenament vigent:

 

“Anomenar malament les coses és afegir desgràcia al món.” (“Mal nommer un objet, c’est ajouter au malheur de ce monde”).

 

Cal ser curosos amb el llenguatge perquè les paraules, igual que les polítiques públiques, també construeixen realitat.

 

Guifré Homedes | Director General

 

T’ha agradat aquesta reflexió? ¡Comparteix-la!

Llegeix més reflexions al “Diari del Canvi” 

El Diari del Canvi és una iniciativa d’Amat que va sorgir en resposta a la crisi financera que va esclatar a l’estiu de 2008 i que va tenir un gran impacte en el mercat immobiliari. En aquell moment d’incertesa, Amat va sentir la necessitat i la convicció d’informar els seus clients, col·laboradors i contactes sobre els esdeveniments i canvis que estaven succeint i que afectaven a tots.