Nº 109 Construint ponts… o dinamitant-los?

Hi ha una pel·lícula clàssica, El pont sobre el riu Kwai, on la tensió gira al voltant de construir o destruir un pont. El relat posa el focus en una paradoxa: mentre uns construeixen amb disciplina i convicció, altres treballen en silenci per fer-lo saltar pels aires. El pont es converteix així en alguna cosa més que una infraestructura: és una metàfora de propòsit, de coherència —o de la seva absència.

 

Salvant totes les distàncies, el moment actual del mercat de l’habitatge té alguna cosa d’aquesta dualitat. Però amb un matís important: aquí, en teoria, tots hauríem d’estar d’acord que el pont cal construir-lo.

 

Enmig d’un context complex com l’actual, és just reconèixer quan passen coses que van en la bona direcció. No tot és negatiu. De fet, en les darreres setmanes, després d’un any de treball i preparació, s’ha produït un moviment rellevant que pot marcar un abans i un després si es consolida en el temps.

 

Ens referim al primer gran concurs per impulsar la construcció d’habitatge de lloguer social i assequible. Una iniciativa liderada per la Generalitat de Catalunya que, per dimensió i plantejament, apunta cap allà on fa anys que sabem que cal anar: generar oferta assequible de manera significativa i sostinguda. Perquè, no ens enganyem, sense oferta no hi ha política d’habitatge que funcioni.

 

És cert que els resultats no seran immediats. Aquest nou parc no arribarà al mercat fins d’aquí uns anys, i ho farà de manera gradual. Però també és cert que, per primera vegada en molt temps, s’ha fet un pas estructural, no conjuntural. I això, en un sector acostumat a mesures de curt recorregut, no és menor.

 

Aquest concurs ha tingut, a més, un element especialment destacable: la recuperació —encara incipient— de la confiança entre el sector públic i el sector privat. Una confiança que s’havia anat erosionant durant anys i que és imprescindible per executar, gestionar i fer créixer aquest parc d’habitatge assequible. Sense aquesta col·laboració, simplement no hi ha escala possible.

 

S’ha començat, en definitiva, a construir un pont. Un pont necessari, encara fràgil, però imprescindible. Un pont que hauria de créixer, consolidar-se i fer-se cada cop més robust amb el temps.

 

I, tanmateix, aquí és on apareix la contradicció.

 

Perquè mentre una part de l’administració treballa per aixecar aquest pont, altres àrees semblen decidides a torpedinar-lo. Continuen aprovant-se normatives improvisades, poc madurades, sovint amb una voluntat reactiva més que no pas estratègica. Mesures que, en molts casos, acaben generant efectes contraris als que pretenien corregir.

 

El problema no és només el contingut d’aquestes decisions, sinó sobretot el marc que generen: desconfiança, incertesa i paràlisi. El missatge que es transmet és desconcertant: es demana col·laboració al sector privat per impulsar nova oferta, però al mateix temps es creen condicions que dificulten aquesta mateixa col·laboració. Es construeix un pont amb una mà, mentre amb l’altra s’erosionen els fonaments.

 

Tots sabem que les solucions no seran ràpides. El dèficit acumulat és massa gran i les inèrcies del sector massa lentes. El repte del “mentrestant” és, probablement, el més complex de gestionar. Però això no justifica actuar sense precisió.

 

Al contrari. Si alguna cosa requereix el moment actual és cirurgia fina: mesures pensades, avaluades, ajustades a la realitat i amb voluntat d’afinar, no de trencar. Perquè quan s’actua amb una destral legislativa, el risc de fer més mal que bé és altíssim.

 

I és aquí on la pregunta es fa inevitable: què volen realment?

 

Volen construir un marc estable que permeti augmentar l’oferta i millorar l’accés a l’habitatge? O volen continuar instal·lats en una dinàmica de decisions que generen titulars però no resolen problemes?

 

Perquè, si el que es vol és avançar, el camí sembla bastant evident: reforçar els ponts que comencen a funcionar, donar-los continuïtat, generar confiança i coherència en l’acció pública.

 

Tot el que no sigui això —tot el que sigui construir i, alhora, desfer— ens allunya, una vegada més, de les solucions que fa tant temps que sabem que necessitem.

 

Guifré Homedes | Director General

 

T’ha agradat aquesta reflexió? ¡Comparteix-la!

Llegeix més reflexions al “Diari del Canvi” 

El Diari del Canvi és una iniciativa d’Amat que va sorgir en resposta a la crisi financera que va esclatar a l’estiu de 2008 i que va tenir un gran impacte en el mercat immobiliari. En aquell moment d’incertesa, Amat va sentir la necessitat i la convicció d’informar els seus clients, col·laboradors i contactes sobre els esdeveniments i canvis que estaven succeint i que afectaven a tots.