Nº 108 El món al revés

Seguint el fil d’una sèrie d’èxit que ha acabat fa poques setmanes, hi ha moments en què, observant el funcionament del mercat residencial, tens la sensació que alguna cosa profunda no quadra, com si tot funcionés al revés. No perquè el problema sigui desconegut —fa anys que en parlem—, sinó perquè les reaccions dels diferents actors són cada cop més allunyades del que seria raonable esperar. I quan tothom acaba fent el contrari del que voldria fer, potser el problema no és de les persones, sinó del marc en què estan instal·lades i que les empeny a prendre decisions que no són naturals.

 

La pressió actual sobre el mercat de l’habitatge a les zones metropolitanes no és fruit d’una sola causa. Ho hem repetit moltes vegades: és, de manera resumida, la conseqüència de la manca d’un model de país i, sobretot, d’un model de decisió pública que fa temps que no acompanya la realitat. Concentració de població, atracció de talent, mobilitat internacional, llars cada cop més petites, allargament de l’esperança de vida… tot plegat incrementa de manera estructural la demanda d’habitatge. No és conjuntural, no és passatger i no s’arregla amb mesures pensades per sortir del pas.

 

A aquesta pressió sostinguda s’hi afegeix una absència crònica: la manca d’inversió pública en habitatge, especialment en parc de lloguer i compra assequible. Fa dècades que arrosseguem un dèficit que ens situa molt lluny dels estàndards europeus. I quan l’oferta pública no existeix o és purament marginal, tot el pes recau sobre el mercat privat, al qual, paradoxalment, cada cop se li imposen més límits, més incerteses i més obstacles.

 

El resultat és un sistema tensat fins al límit. I en aquest context passa una cosa curiosa —o preocupant—: ningú fa el que voldria fer.

 

Els propietaris que tenen un o diversos habitatges al mercat de lloguer de llarga durada voldrien llogar amb tranquil·litat, amb unes regles clares i amb la seguretat que, si les coses no van bé, el sistema els protegirà. Però quan la percepció és d’inseguretat jurídica, quan els canvis normatius són constants i imprevisibles, la decisió racional deixa de ser llogar i passa a ser vendre. No perquè sigui l’opció desitjada, sinó perquè és la menys arriscada.

 

Molts dels llogaters que avui viuen en un habitatge tampoc voldrien comprar. Voldrien estabilitat i continuïtat, però veuen com, massa sovint, quan s’acaba el contracte els propietaris posen l’habitatge a la venda. Saben, a més, que trobar un altre lloguer serà encara més difícil. I així, acaben buscant seguretat en la compra, encara que no fos la seva primera opció.

 

Els qui volen accedir per primera vegada a un habitatge tampoc aspiren a comprar a qualsevol preu ni en qualsevol condició. Molts preferirien començar amb un lloguer, guanyar temps, flexibilitat i marge vital. Però quan l’oferta de lloguer és escassa o pràcticament inexistent, el mercat de compra es converteix en l’única porta d’entrada, amb l’esforç financer que això comporta i que, sovint, només és possible amb l’ajuda familiar.

 

Les persones que venen a fer una estada temporal —per feina, estudis o projectes concrets— no volen ocupar habitatges pensats per a residència habitual, perquè busquen unes característiques i uns serveis diferents. Amb els canvis reguladors aprovats fa pocs dies, aquests habitatges desapareixeran. El resultat és que aquestes persones acabaran competint pel mateix parc que hauria de servir per viure-hi tot l’any, tensionant encara més el sistema.

 

I els promotors? Tampoc volen marxar. Voldrien invertir, construir, ampliar l’oferta i formar part de la solució. Però quan el marc regulador és canviant, quan els terminis s’allarguen indefinidament i la seguretat jurídica és feble, la inversió es desplaça. No desapareix: se’n va a altres territoris on les regles del joc són més clares.

 

El resultat final és aquest món al revés:

• Propietaris que venen quan voldrien llogar.
• Llogaters que compren per seguretat.
• Compradors obligats a entrar abans d’hora.
• Llogaters que ocupen habitatges que no s’adapten a les seves necessitats.
• Inversió que marxa quan més falta fa.

 

És legítim preguntar-se: això és el que volem? Volem un sistema que genera decisions defensives en lloc de decisions naturals?

 

Potser ha arribat el moment de deixar de sumar regulacions sense una visió global i començar a construir un marc estable, mesurable i coherent, que entengui les inèrcies del mercat i que posi l’habitatge públic al centre. No per substituir el mercat, sinó per equilibrar-lo.

 

Perquè quan ningú fa el que vol fer, el problema no és individual. És estructural. I ignorar-ho només ens porta a girar, una vegada més, el món del revés.

 

Guifré Homedes | Director General

T’ha agradat aquesta reflexió? ¡Comparteix-la!

Llegeix més reflexions al “Diari del Canvi” 

El Diari del Canvi és una iniciativa d’Amat que va sorgir en resposta a la crisi financera que va esclatar a l’estiu de 2008 i que va tenir un gran impacte en el mercat immobiliari. En aquell moment d’incertesa, Amat va sentir la necessitat i la convicció d’informar els seus clients, col·laboradors i contactes sobre els esdeveniments i canvis que estaven succeint i que afectaven a tots.