XVIII Reunió al Cercle d’Economia (Sitges) #28RCdE – part II

 In Esdeveniments

Continuant amb el post d’ahir, volem compartir amb vosaltres la segona part d’intervencions de la XVII Reunió al Cercle d’Economia:

Andreu Mas-Colell, Conseller d’Economía i Coneixement
Carmen M. Reinhart, miembro del Council on Foreign Relations
Guntram B. Wolff, de Bruegel
Wolfgang Münchau, Financial Times i Eurointelligence.com
Alfredo Pérez Rubalcaba, Secretari General del PSOE
Taula sobre Empreneduria

Andreu Mas-Colell, Conseller d’Economia i Coneixement

Segons les afirmacions de Guindos spbre que ja no es pot parlar d’eurobons, sinó d’unió bancària, Mas Colell diu que en treu les seves conclusions però no les explica (amb ironia).
Fa una crítica a les retallades a curt a un any vista com les de recerca, no hi creu, ell creu amb retallades que a lo millor tenen efectes al cap de tres anys i que sobretot tenen que durar amb el temps, amb això discrepa absolutament del govern central que ha treballat només a curt termini. Com exemple a mig termini posa la reforma laboral i altres.

El pacte fiscal es la única solució però sense esperar-ne miracles que no existeixen. La batalla està en la contenció per part de tota Espanya i de totes les administracions, no s’hi val que uns sí i altres no apliquin les retallades.
Ara toca col·laborar amb tot l’Estat però que això no signifiqui una re-centralització.

Carmen M. Reinhart, miembro del Council on Foreign Relations

Segons els polítics tot està controlat i ella és molt crítica amb la classe política, tots han negat la evidència i no hi ha res controlat de moment.
La crisi bancària ens porta a la crisi fiscal i el govern s’ ocupa del deute privat per tant provoca la crisi fiscal derivada de la baixada d’ ingressos tot això es el que ens porta al increment de la deute externa i estem en un cercle viciós .
La crisi del deute amb temps i magnitud tot just acaba de començar, la situació es “terrible”, no hem tingut cap crisi com aquesta.

Per desfer el endeutament es necessiten 10 anys des quan de veritat es comença a tornar deute, per tant encara no hem començat aquest cicle. La baixada del rati deute / PIB no es fa amb creixement si no amb austeritat, s’ha de reestructurar el deute públic i privat.

Compara la nostra situació amb Irlanda més que amb Grècia i la única manera de reduir el deute serà amb capital propi i amb l’estalvi generat per l’aprimament d’estructures i austeritat, capitalitzar-nos. Si hem de reestructurar el deute, embargarem el pais.

També ho compara amb la crisi japonesa que començà al 1991 i des d’aleshores mai ha pujat el preu de l’immobiliari , encara no ha absorbit la gran pujada que havia fet abans.
Parla de represàlia financera, toca regular definitivament el món financer, control absolut i molta lletra petita.
El sobre-endeutament és un problema col·lectiu de les economies més avançades: EEUU Japó i Europa, es poden fer quitances de deute a països emergents perquè les expectatives de creixement són molt altes i absorbiran tard o d’hora la quitança, això no passa amb països madurs amb creixements baixos com Europa. Ella mateixa acaba la seva intervenció dient que te un pessimisme total.

Guntram B. Wolff, de Bruegel

Estem en plena tormenta, el problema no és Espanya, el problema és de tota Europa.
Fa una mica d’història des de l’entrada de l’euro que ja comença malament al no fer la harmonització fiscal, això és l’origen de tot, interessos diferents en llocs on la concurrència de capital és total, els capitals van lliurament sense cap trava d’un país a l’altre, això genera immediatament un increment de preus allà on es rep un excés de capital, tot això deriva amb un increment dels salaris, l’ increment de salaris provoca increment de deute privat, aquest deute acaba sent finalment deute públic i hem tancat el cercle.

Comença aleshores a donar-se paradoxes com que la indemnització nominal d’un empleat puja a Espanya i Itàlia molt per sobre d’Alemanya, això fa a les empreses menys competitives.
Ara toca prendre decisions amb grans implicacions polítiques, d’una manera o altre hem de depreciar i redistribuir la riquesa per tot Europa, hi haurà decisions que ja no prendrà el govern espanyol, sinó Brussel·les e implicarà grans debats polítics i molt durs a la Eurozona doncs part de la riquesa del sud ha de tornar al nord.

Fins que no baixin els costos salarials i s’ajustin els preus de consum, (depreciació) no podrem comptar amb l’ajuda del BCE. Posa com exemple que Itàlia és massa cara: una nevera fabricada a Itàlia, per exemple, és més cara a Itàlia que una fabricada a Alemanya i portada a Itàlia.
També Alemanya no ajusta suficient els salaris, ara diu que han aprovat el conveni metal·lúrgic i que potser millorarà alguna cosa doncs els dos darrers anys han tingut increments de productivitat de l’1% i una inflació del 2%.
Es preveu encara 10 anys de recessió al sud i de pujada al nord. Alemanya no voldrà apujar la inflació per tal de redistribuir la seva riquesa amb la resta de Europa.

La unió bancària pot ser una solució amb mecanismes comuns per re-capitalitzar els bancs en casos de deutes importants. Desglobalització financera: els bancs nacionals ja no volen aquestes exposicions transfrontereres ara sols queda el BCE, el risc no s’elimina, es trasllada al BCE.
Analitzant el tema de l’assegurança de dipòsits amb euros, no ho veuen clar i els hi fa por que el capital marxi cap a altres països fora de la unió però tinguin garantit el capital amb euros. No es podrà assegurar amb euros si un país surt de la unió. Al final és redistribuir l’endeutament per tota Europa i serà un procés llarg i dolorós.

Wolfang Munchau, Financial Times i Eurointelligence.com

El primer missatge es que hem de salvar l’euro i es pot.
Els preus de l’immobiliari tornaran al seu origen. A Alemanya els preus del habitatge han baixat lentament però continuadament des de 1990 fins al 2010 que s’ han estabilitzat, això havia d’haver passat aquí igual, però en lloc d’això, varem fer la bombolla.

El FMI parla de dos anys de recessió per Europa i tan bon punt fos aixì. Però en té dubtes.
Amb Espanya serà molt pitjor perquè estant a la unió Monedaria, no disposa de claus com la que va tenir Japó en el seu moment.

Estem immersos en una crisi total = Crisis Monetària + crisi de productivitat + crisi comercial + crisi de govern o lideratge europeu. Per solucionar-ho s’ha de fer tot junt si no, no anirem enlloc. És urgent la unió bancària abans d’acabar el mes de juny, mes clau per tota Europa.

La unió bancària pot comportar assegurances de dipòsits o no, no hi ha consens a la taula sobre el tema. Ha de comportar una re-capitalització forçosament i ha de tenir un component de regulador financer.
Es retiraran els bancs dels països, els bancs no tenen que ser espanyols, seran bancs senzillament que estaran a Espanya.
Si es te que fer repressió financera es te que fer des de la unió bancària i no ha cada banc, no tindria cap sentit.
Tot i aixì té dubtes de que s’aconsegueixi.

Els eurobons no són possibles perquè no hi ha temps per canviar el tractat europeu però sí que hem d’anar cap a la unió pressupostària europea i la unió econòmica europea, això vol dir pèrdua de poder dels governs nacionals .
Manifesta un punt d’optimisme perquè per primer cop ha pogut veure els governs parlant de reconeixement del problema i de presa de consciència, de que la sortida és conjunta. Parlem de que els països han trigat i han negat la crisi però Europa ha fet el mateix, ha perdut dos anys i s’ha tingut que arribar fins on som perquè el govern Europeu en prengués consciència.

Alfredo Pérez Rubalcaba, Secretari General del PSOE

Es mostra intel·ligent i una mica cínic. Es vanagloria que ell ja ha fet el pacte fiscal, és el que va pactar amb el PP que tenia davant i que acaba al 2013 dons era per quinqueni, per tant amb ell no li fa por.
També en un moment de la conversa que critica les retallades amb Educació i que es concreten les suplències per baixes dels mestres, doncs es veu que no es cobrirà la baixa si el mestre està menys de 15 dies de baixa. Són tan grans el nombre de baixes que les suplències és una de les partides més grans del pressupost d’educació.

Demana confiança al país ?
Diu que hem fet una reforma laboral i una reforma fiscal deficient, i que ell posaria ara mateix l’impost sobre les grans fortunes tal com va fer Sarkozy.
Li pregunten per la fuga de capitals i diu que no ens preocupem que no serà per l’impost que marxen, que els motius són altres.
Piqué li pregunta si no toca un govern de concentració com es va fer a Alemanya o Suècia en moments de gran crisi i ell contesta que el PP ja té la majoria absoluta però el que no té es imatge de país.

Explica que el SPD alemany està sempre informat malgrat estigui la oposició i Merkel  els informa constantment. Aquí l’oposició no està informada ni compte per res. En política exterior, quan parles amb qualsevol país no sabries distingir de quin color és el govern doncs la política exterior es de país i no de partit, a Espanya això tampoc passa.

Piqué li pregunta si no fora millor apujar IVA i baixar cotitzacions de la seguretat social i Rubalcaba li contesta que li falta l’habilitat de Rajoy de contestar sense dir res. Finalment diu que no li agradaria aquest canvi, que això no remuntaria res doncs sense crèdit no anem enlloc, fem el que fem amb la baixada de cotitzacions, per ell la reforma financera es l’element que sí pot fer canviar les coses.

Insisteix de nou amb l’impost als rics com França i l’impost de patrimonis, amb sorna diu que els castells de França no poden canviar de lloc, amb això no hi pot haver fuga de capitals.
A preguntes del públic reconeix dues coses, que no varen veure venir la crisi i que segurament el governador del Banc d’Espanya no era la persona adequada per aquests moments tot i que insisteix molt que és un problema de persona i no d’institució. El Banc d’ Espanya per ell segueix sent necessari, argumenta que també la reserva Federal de E.E.UU. va fallar amb Lehman Brothers.

Fa falta segons ell una reforma administrativa en profunditat per millorar la seva eficiència. Respecte al pacte fiscal insisteix que ell ja ho ha fet, que ara toca tornar-se a reunir amb tots els presidents de les comunitats autònomes per treballar el futur del 2014 que es quan acaben els 5 anys .

Taula sobre Empreneduria

– Mar Galtes, La Vanguardia
– Carmina Ganyet, Immobiliària colonial
– Lucas Carné, Privalia
– Josep Sant Feliu, de Ysios Capital Partners especialitzada amb biomedicina
– Helena Guardans, de Sellbeytel

La primera discussió és si s’ha de mitificar l’emprenedoria, Mar posa llenya al foc dient que reben milers de coses a La Vanguardia sota l’etiqueta d’emprenedoria, que mai arribaran a ser una realitat, doncs per ella d’emprenedor a empresari hi ha un abisme.
La discussió passa per reflexionar que hi poden haver empresaris conservadors i directius emprenedors i les dues coses no són incompatibles i emprenedors que mai seran empresaris però que aportaran idees perquè altres ho siguin.
Apart hi ha multitud de gent que es considera emprenedora perquè te una idea incapaç d’elaborar-la.
Hi ha una queixa generalitzada cap als mitjans que han ajudat a la confusió dels termes, sobretot en quant a donar per bó i com a gran emprenedoria tot el que es tecnològic quan hi ha veritables animalades i per exemple una innovació o un emprenedor del ram de la metal·lúrgia no té ni un minut d’atenció i pot tenir projectes que després son imposats a escala mundial.

Tots insisteixen amb punts comuns:

a) No tenir por al fracàs, quasi tots han tingut experiències amb fracàs abans d’arribar on son. Tot i que també tots coincideixen que culturalment al nostre país això és terrible i per exemple, les pròpies institucions financeres maten a qualsevol que hagi fracassat posant-li l’etiqueta d’insolvència.
b) Saber anglès, per poder entrar al món
c) La dimensió de les empreses catalanes es considera baix i només es pot créixer amb capital, expliquen varies fòrmules, des de la primera i majoritària, que és començar amb els diners de la família, amics, etc.. a la més ja professional d’anar a buscar finançament bancari que només ho donen si ja estàs ben situat però mai als que comencen, a buscar capital risc. Finalment, l’altre manera de créixer es comprant empreses o fusionant-se.

Helena Guardans, de Sellbeytel
A la taula hi ha totes les experiències, la majoria han començat amb capital de la família. Helena explica que ella va haver d’anar a buscar crèdit a Madrid per la primera empresa doncs el seu pare li va dir que a Reus no aniria a cap banc a buscar diners, que què pensaria la gent. El seu primer projecte va ser un fracàs, era boníssim a EEUU, però el consumidor d’aquí no hi va veure mai la necessitat, no entenien que podien tenir una secretaria externa només per 10.000 pessetes al mes les 24 hores, ella reconeix que no ho necessitaven perquè finalment la seva dedicació diària no superava les dues hores.
En lloc de tancar l’ empresa el que va fer va ser re-definir el projecte i passar a tenir un contact center d’altíssim nivell capaç de treballar per les multinacionals més exigents les 24 hores al dia i amb 21 idiomes. Quan la dimensió de la empresa va arribar a les 200 persones necessitava fer una gran inversió amb tecnologia i no es va veure capaç d’anar a buscar més diners, l’opció per ella va ser la de fusionar-se amb una multinacional amb seu a Suïssa, passant ella a perdre la propietat però entrant al consell d’administració. Empresarialment renunciava al sentiment de propietat per formar part d’ un projecte molt més gran. Avui la seu de Barcelona que sempre ha dirigit ella te 1.900 persones treballant amb 21 llengües i només un 10% son al nostre país per manca de coneixement de llengües. La seva conclusió final es què els seus socis no li han aportat tanta dimensió com coneixement.

Lucas Carne de Privalia
Després de dos fracassos va començar Privalia. Primer s’han d’arriscar diners propis per llençar i crear el model i per fer una bona inversió amb consultors que t’hi ajudin a buscar l’altre capital. Van optar per anar a buscar capital risc iperquè van anar ben aconsellats i dirigits, les coses es van fer bé per les dues bandes creant clima de confiança amb els socis. Insisteix també que no serveix qualsevol capital risc, que s’ha de tenir feeling amb el soci.

S’ha de conèixer bé les regles del joc del capital risc, és igual que sigui d’aquí o de fora doncs s’ha de pensar en un món global, on hi ha gent bona i no gens bona. Aconsella gestionar bé les expectatives, l’error més comú amb l’ansietat d’obtenir el capital es posar unes expectatives massa altes. Això ho corrobora immediatament en Josep Sanfeliu, que manifesta que el capital risc es molt més dur amb el que ha promés una rendibilitat del 10% i només fa el 9% que amb el que va prometre el 5 i fa el 7% per contradictori que sembli.

El capital risc ha de donar resultats constants als seus accionistes i han d’invertir amb empreses alineades amb la filosofia: ni totes les empreses necessiten el mateix tipus de pather ni tot el capital risc pot acceptar el mateix tipus d’empresa. Josep San Feliu explica que el gran repte del capital risc és que donis el resultat que prometis com a tal capital risc als accionistes perquè aquests tornin a reinvertir en nous projectes. Parla de Tirs del 25% a 10 anys.

Finalment totes les empreses tenen que atreure talent directius i col·laboradors alineats amb l’empresa, és igual que siguin millors que el seu propi creador, el que importa es que els objectius funcionin. Explica Josep que el gran neguit dels inversors nord-americans es que els empresaris no s’enquistin i que els projectes no evolucionin.
Per acabar diu que una manera de ser emprenedor no es crear una empresa ni tenir una idea si no ser capaç de reflotar una empresa que va malament, com a França, on el 25% de les empreses que estaven a punt de tancar són rescatades i posades de nou amb valor per emprenedors que hi veuen la seva oportunitat. A Espanya, tancaran unes 100.000 empreses en 4 anys. Si fóssim com França, en podríem salvar 25.000.

Recommended Posts
Comments
pingbacks / trackbacks

Leave a Comment