Immaculada i Joana Amat: “Ens deien ‘las niñas de pueblo'”

Entrevista a les germanes Amat per Cristina Vargas, “La Vall de Verç”, Novembre 2017.

El passat 23 d’Octubre, Joana i lmmaculada Amat van rebre el Premi Personalitat 2017. El guardó, concedit per la Patronal de l’Empresari, CECOT, és un reconeixement a la seva trajectòria en el món empresarial. Ara, després de molts anys al servei de l’empresa familiar, les germanes fan un pas al costat i deixen la direcció de l’empresa a partir del 2018 en mans de la tercera generació Amat.

El vostre pare, Joan Amat, amb 24 anys, el 1948, obre despatx professional d’administració de finques a Gracia i a Sant Just Desvern. Com és que una perso na tan jove arriba a obrir dos locals?

I: Sent un noi molt emprenedor, que va estudiar i va treballar en una empresa de Barcelona que es dedicava al món de l’administració de finques i allà va veure que havia una oportunitat d’establir negoci a Gracia i, a més, tutelat pels propietaris de l’empresa. Era un home llançat. Nosaltres no en tenim records, però ens ho ha explicat tothom.

J: Era ambiciós, tenia visió, jo crec que el poble se li feia petit i es veia menjant-se el món.

Quan va morir el vostre pare, 4 anys després, la vostra mare va agafar les regnes de l’empresa i vosaltres éreu molt petites. Com s’ho va fer per combinar la feina i ser mare?

I: Quan va néixer la Joana, 24 hores exactes després de l’enterrament, ella era a la clínica. A  mi  ja m’havien portat a casa dels avis a viure i quan va sortir de la clínica, ella va agafar la Joana i va anar a viure a casa dels avis, al carrer de l’Església. Era una casa gran.

J: De cop i volta, els meus avis es troben d’estar sols amb l’hereu de la casa que esperava amb la seva parella una criatura, amb la filla i 2 criatures més… Al cap de 2 anys, 4 criatures…

I: Era un clan. Vam arribar a ser 12.

A més, la vostra mare ho va fer en una època en què les dones no tenien gaire presència en el món empresarial. Si no ho tinc mal entès, en els seus inicis va perdre alguns clients.

1: No se’n van refiar.

J: I potser no els podem ni jutjar, perquè si tu te la ima­gines amb 25 anys, 2 criatures i una feina que no coneix i posar-s’hi… Que sortís bé també era… Era perquè va ser una dona constant, perquè possibilitats de sortir-se’n reals, no era gaire fàcil que en tingués.

Suposo que aquest esperit de feina i lluitador us el va traslladar a vosaltres.

J: Sí, sí. A casa nostra, de petites, era una època en què tot era en castellà i ens compraven els contes en català i els llegien en català.

I: I en francès. (Riallades)

J: La meva mare era molt lectora.

I: Ella no tenia parella…

J: No en va tenir mai més.

I: Per això, el seu món s’acabava a poder anar de vacan­ces a la Vall d’Aran un cop l’any i, sobretot, a fer molta vida cultural a Barcelona.

En fi, va ser una dona molt culta i amb molta empenta per tirar endavant l’empresa.

J: Va dedicar molts anys a treballar moltíssimes hores. Sortia a primera hora del matí i tornava amb l’últim auto­bús, que nosaltres molts dies no la veiem. Els dissabtes teníem despatx obert a casa…

I des de petites ja vau viure la feina del despatx. Però us agradava fer els rebuts?

I: No, no, no… gens… (Riallades)

J: Això, un dia per divertiment, d’acord, però quan es converteix en cada mes i cada mes… i això que dèiem que s’acabava el mes i no acabàvem i havies de tornar a començar…

I: I quan no acabàvem agafàvem un amic nostre, l’Albert, perquè vingués a ajudar-nos.

 

” A NOSALTRES ENS DEIEN ‘ LAS NIÑAS DE PUEBLO'”

 

Quan va ser que us vau incorporar a l’empresa de for­ma oficial?

I: De bastant més grans; perquè estudiàvem a la univer­sitat i quan plegàvem hi treballàvem a la tarda. I tots els caps de setmana anàvem a cobrar lloguers a peu. I llavors, la mare ens pagava el vermut. Cobràvem els lloguers fins al migdia i anàvem a l’Ateneu a fer el vermut i a trobar-nos amb els amics.

J: Anàvem a Sant Just, Sant Feliu, Cornella, Horta, el barri Gòtic, el barri Xino… Anaves a cobrar lloguers allà i ho feies amb tota la naturalitat del món. Ens va servir molt com a lliçó social.

I: Era un privilegi viure a Sant Just.

J: A nosaltres ens deien “las niñas de pueblo” i t’ho deien a la cara… Jo ho entenc, treballaven de molt jovenetes amb unes cares de nenes…

Parlant de dones, precisament, Amat s’ha caracterit­ zat sempre, fins a la llei de paritat, per la contractació de dones. Té alguna relació amb tot això?
Va començar per casualitat, perquè la primera treballadora de la mare va ser allò de “necessito algú” i va anar a l’escola Núria a preguntar a la directora per una noia espavilada que la pogués ajudar i va entrar la Lluïsa. Al cap de poc va entrar la Carme…

J: I la Marta Bofill.

” ENS VA DONAR EL 50% DE L’EMPRESA QUAN JO TENIA 30 ANYS”

Quines premisses us va donar la vostra mare per encarar la direcció de l’empresa?
I: Ella era conscient en el fons que no havia estat preparada per fer això i, de seguida que va veure que estàvem preparades, va ser prou intel·ligent per pensar que avançaríem més si deixava que nosaltres ho portèssim. Va ser molt generosa.

J: Ens va donar el 50% de l’empresa quan jo tenia 30 anys. Érem unes nenes i no ho hem fet pas amb els fills.

I: Però sempre va tenir la visió suficient de l’empresa, perquè quan havíem de prendre una decisió sempre la hi consultàvem i normalment fèiem el que deia ella.

Quin és el millor record que teniu?
I: Un record bo va ser la celebració dels 50 anys de l’em­presa, perquè va coincidir que la mare estava molt bé i que li havien donat la medalla Francesc Macià. Com a empresa vam tenir un reconeixement públic de la nostra tasca i vam omplir una sala al Juan Carlos.

J: Coincideixo amb tu. Jo crec que va ser com un punt d’inflexió, arribar als 50 i que la gent comencés a dir “Ah, dones sou aquí, existiu”. Perquè era bastant trist no existir. I ens havia passat molt, això.

I: I en l’àmbit de poble…

J: En l’àmbit de poble, tremend.

I: Nosaltres sentim una decepció absoluta amb el poble. No se’ns ha considerat mai pel que hem fet.

J: Saps allò que no ets profeta a la teva terra? Doncs això… Anàvem a Sant Cugat i ens reconeixien molt més. Vam obrir oficina a Sant Cugat el 97 i la vam obrir perquè aquí gairebé no podíem treballar. I la veritat és que se’ns va reconèixer molt més. Allà si proposàvem una cosa, se’ns escoltava i aquí no. Vam anar a proposar aquí una cosa a l’INS i …

1: I a l ‘Ajuntament, pels 50 anys, l’escultura que volíem, tampoc ens la van deixar fer… Ens han passat coses bas­tant increïbles.

Però no heu notat que ara ha canviat una mica la cosa a Sant Just?
J i  I: No.

J: Pensa que a nosaltres, l’Ajuntament de Barcelona ens consulta. Necessiten assessorament d’urbanisme i la lmmaculada va cap allà i se l’escolten. És un tema de respecte professional, perquè saben que es poden fiar del que diem.

Com veieu el panorama immobiliari a Sant Just?
1:  A Sant Just hi ha molt poca oferta. Tu vas a Sant Cugat  i hi ha més possibilitats, perquè té 89 mil habitants.

J: Quan tens 17 mil habitants, que no és res, estàs enco­tillat d’alguna manera i, a més, amb una classe mitjana-al­ta prou benestant perquè no necessiti canviar, ni vendre…

I: Durant la crisi, una cosa molt gràfica era que la gent de Sant Just podien no vendre i la gent de Sant Cugat tenien unes necessitats de vendre espectaculars, i sense la possibilitat de fer-la, perquè les hipoteques eren més altes que el valor del mercat.

” ARA QUE HI HA UN INCREMENT DE PREUS DELS SOLARS, NOSALTRES SOM DE LES QUE PENSEM QUE SI PARESSIN UNA MICA, NO ENS FARIEN MAL’

Ara sembla que el mercat comença a recuperar-se una mica. Creieu que pot tornar a haver-hi una bom­bolla immobiliària?

J: Sí, la veurem, la veurem. No hem aprés gaires lliçons.

I: Cap. Però ara que hi ha un increment de preus dels solars, nosaltres som de les que pensem que si paressin una mica, no ens farien mal; perquè hem agafat una ve­locitat de creuer que si mirem les gràfiques, estem men­jant-nos 2 anys en 1 i això ho pagarem al final.

J: Estem repetint el model de l’anterior. No hem canviat res.

Amb la vostra experiència, si haguéssiu de comernçar de nou ara, canviaríeu alguna cosa?
I: No

J: Poques, molt poques. No sé quina, costaria de trobar-ne alguna.

I: Sí , una.

J: El de fer grup.

I: Ens vam incorporar en una casa petiteta que existia i que vam ajudar a fer gran. Era un grup de professionals del sector immobiliari que volíem ser diferents en quant a qualitat. La Joana i jo vam dedicar-hi moltes hores.

J: Moltes hores vol dir durant 25 anys cada dilluns del món.

I: I que segurament hauríem d’ haver-ho deixat abans.

Ara feu un pas al costat. L’1 de gener de 2018, compliu 70 anys i passeu el relleu a en Guifré. Per què ell i no la Martina o la Nadia?
J: Entre ells anaven fent reunions i entre ells va sorgir de forma molt espontània que fos ell.

I: Que fos el líder, però amb un consell de direcció que seran tot dones. (Riallades). A més, nosaltres d’uns anys ençà estem fent una cosa que és incorporar-nos a molts llocs de la societat civil, perquè és un final de vida interessant i perquè és la forma d’obligar-te a deixar el dia a dia i no posar-te pel mig.

J: El problema podem ser nosaltres.

Per acabar l’entrevista, hem comernçat parlant de la vostra mare i sense deixar de parlar dels premis re­buts, ens agradaria saber perquè el poema de Maria­ Mercè Marçal que vau llegir en el lliurament del Premi Personalitat 2017 us ha acompanyat al llarg de tota la vostra vida.
I: Perquè lliga molt. Al meu home ja li he dit que el dia que em mori, aquest és el que m’has de posar. Perquè les tres coses que diu el poema, la mare ja hi era i nosaltres tam­bé. Hem estat  dones,  de  classe  baixa i  nació  oprimida.

J: I amb sentiment de nació oprimida, perquè com que culturalment a casa meva eren  independentistes  de  tota la vida, doncs aquesta sensació de  nació oprimida hi era.

I: I, a la vegada, tres voltes rebel, que ho hem estat per revertir.

J: Saps com aquell que diu que aquest és com si te l’ha­guessin fet per tu, i és veritat.

 

L’empresa familiar Amat lmmobiliaris va ser creada l’any 1948 per en Joan Amat Sala i va ser dirigida des del 1952 per Con­cepcióAmigó, vídua d’Amat. No va ser fins a partir dels anys 60 quan les seves filies, Joana i lmmaculada Amat, es van incorporar a l’empresa. Al llarg de tots aquests anys sota la direcció d’Amat lmmobiliairs, la Joana i la lmmaculada van rebre prop d’una quin­zena de premis i reconeixements, el darrer dels quals va ser el Premi Personalitat 2017, concedit per la Patronal de l’Empresari (CECOT), per la seva trajectòria en el món empresarial. Ara, el gener de 2018, Guifré Homedes Amat, que es va incorporar a l’empresa el 2010 juntament amb Martina Homedes Amat i Na­dia Massagué Amat, serà nomenat director general i agafarà el relleu de la Joana i la lmmaculada Amat.

 

Per Cristina Vargas, “La Vall de Verç”, Novembre 2017